El dia que em van destronar

  Aquesta era jo. Jo feliç. Completament feliç. La única nena de la família, la mimada, la preferida, sense cap més preocupació que aconseguir la última Barbie que havia sortit a la venta. 
Tot el que volia ho tenia, fos com fos, havia de ser meu: "Mama vull a Mickey, Papa vull a Michael Jackson, Mama vull a Barbie, Papa vull a Rey León,Aladdín,Bella, Bestia,Pocahontas i Power Ranger..." I si no era així, berrinche...

No és de estranyar doncs que quan vaig voler una germana me la donessin...innocent...no sabia lo que deia...

Em vaig passar 9 mesos cridant a la panxa de me mare "Marta, Marta, Marta..." No sabíem encara si era nen o nena, però és igual, jo volia nena i es diria Marta i punto. I sinó berrinche.


Doncs en una nit fosca i tenebrosa de Febrer va arribar al món la meva desgracia... En aquells moments no sabia que allò seria la fi del meu Regnat.

I va sortir això que veieu a aquí al costat: La Marta.

Era dolenta, ho notava... Tan sols nèixer, a l'hospital em va tirar dels cabells, cosa impossible per un recent nascut, però ho va fer... M'odiava. Havia vingut a destronar-me.

Em va robar el protagonisme: ja no era la única filla, ni la única néta, ni la Reina de la Casa... Ara havia de compartir el tro amb ella...

Em robava les Barbies més noves, la última que em compraven i no me la tornava fins que m'en compraven una de nova, i la canviava per aquesta.I si jo ho intentava impedir,ZAS! m'arrancava els cabells...Si, aquest era el seu terrible atac...  


Per això, sempre que podia la feia rabiar...
(A la foto es pot apreciar la meva cara satisfacció)


I van anar passant els anys, i tal...

 I va arribar un moment en el que vaig tenir la macabra idea de "si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell", o millor dit: transforma'l amb un doble teu. I aixì ho vaig fer: li vaig començar a inculcar les meves passions, i crear un altre jo. Mmmm...del tot del tot no va funcionar, encara em queda perfeccionar la passió per el cinema i música com The Cure, però mica en mica. Diuen que parlem igual, ens movem igual, i que ens assemblem molt...Fem la mateixa talla de roba, de sabates i tenim gustos similars...Si bé, però la molt guarra és més alta que jo...¬¬ i he de aguantar sempre la rabiosa frase de:"Ui la teva germana petita que ja et treu el cap!" Tsssss

I tot aquest escrit per dir que ara fa 18 anys que va acabar la meva vida de Estrella mimada de la família per començar a compartir-la amb ella, la Marta la destronadora.

Que per molt que m'arranqués els cabells i que jo la fes rabiar fins a plorar, la connexió que hi ha i hi ha hagut sempre entre nosaltres és única. I no sé perque intento explicar-ho amb paraules si ja queda tot reflectit en fotos, una de les nostres passions.

Només dir: FELICITATS RONCHI!!!

Els teus 18 signifiquen una cosa per mi: ara t'haure de carretejar a tot arreu sense la excusa de que ets menor...jajajaj

LOV'U